2. Confirmació de la teoria

La recollida de dades des de l'any 1955 fins al 1968 va redirigir el pensament dels científics cap a descobriments molt importants com ara: el descobriment e les  característiques morfològiques del fons oceànica; la utilització del magnetisme terrestre com a solució a l'enigma del moviment  de les roques a la superficie de la terra, i la distribució dels terratrèmols i volcans.

CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES DEL FONS DE L'OCEÀ

El fons de l'oceà es pot subdividir en tres grans unitats topogràfiques:

1. MARGES CONTINENTALS: Els marges continentals representen la frontera entre l'escorça continental i oceànica i estàn situats entre la línia de costa fins les zones més profundes de les conques oceàniques. Encara que aquests marges están coberts d'aigua, es troben situats damunt la litosfera, en una zona de transició entre la litosfera continental i la oceànica. I poden ser de dos tipus: passius o actius

    -Marges continentals passius tenen 3 parts:

La Plataforma Continental: què és la zona més propera a la costa, té una amplada que pot ser d'escassos quilòmetres o fins a 300 km. El seu pendent és suau i uniforme. Van acumulant-s'hi sediments que arriben fins a 10 Km de profunditat. Són zones riques en petroli i gas natural.
El Talús Continental: a continuació de la plataforma, és un terreny inclinat que separa l´escorça continental de l´oceànica. La inclinació del talús varia 5 a 25º i presenta una amplària d´uns 20 km.
El Peu del Talús: que suavitza l'inclinació de l'anterior i on es troben importants cúmuls de sediments.


Els marges continentals actius es caracteritzen per plataformes continentals més estretes, un pendent més acusat del talús continental i la inexistència del peu del talús. En aquests marges, el talús continental continua abruptamenten fosses oceàniques que poden tenir profunditats superiors als 10 km (com per exemple la fossa de les Mariannes profunditats de fins a 11022 metres). En algunes fosses s'hi dipositen sediments que formen el prisma d'acreció, que es una acumulació de sediments en forma de falca a la zona de contacte entre dues plaques convergents.

Els marges continentals actius mostren dues característiques importants:una alta activitat sísmica i una gran concentració de volcans, això es situa majoritàriament a l'oceà Pacífic.

                              

El procés de subducció es el procés per el qual la litosfera oceànica s'introdueix sota una altra litosfera (oceànica o continental). en aquest procés es destrueix litosfera oceànica, a l'inrevés del que passa a les dorsals, on es crea litosfera oceànica.A la costa americana de l'oceà Pacífic, la litosfera oceànica s'introdueix sota la litosfera continental formant arcs volcànics continentals. En canvi, a l'oest de l'oceà Pacífic, la litosfera oceànica s'introdueix sota una altra litosfera oceànica i dona lloc a arcs d'illes volcàniques com per exemple Japó. 

• Les conques oceàniques profundes:també anomenades planes abissals són zones del fons oceànic completament planes o amb un pendent molt suau. Són unes de les regions més planes i menys abruptes de la Terra, però també unes de les menys explorades. Les planes abissals cobreixen aproximadament un 40% del fons oceànic i arriben a profunditats d'uns 2200 i 5500 metres. Es troben sovint entre el peu de la plataforma continental i una dorsal oceànica. Les planes abissals són el resultat del cobriment d'una superfície, originalment rugosa, d'escorça oceànica, amb sediments fins, principalment argila i llims. Gran part d'aquests sediments prové de corrents turbits que flueixen al llarg de canyons submarins cap a aigües més profundes. La resta dels sediments està compost de pols que el vent ha portat a la mar, així com de les restes de petits animals i plantes marins (el plàncton) que s'enfonsen des de la part superior de l'oceà.

            

    Un mont submarí és una muntanya que s'eleva del fons de

    l'oceà però que no arriba a sobresortir del nivell del mar.       Estan formats per volcans extints, que emergeixen abruptament     i usualment es troben en el llit marí d'uns 1000 i 4000 m de profunditat.Els principals monts submarins, en grandària i     proliferació, es troben a l'oceà Pacífic, majoritàriament a       les costes de Hawaii, en el golf d'Alaska, la fossa xileno-peruana i el mar del Corall. En altres oceans, hi ha concentracions de monts submarins a les costes d'Escòcia, del centre de Brasil, a les illes Açores, a les illes Canàries i al sud de l'Atlàntic.

• Les dorsals oceàniques:són grans serralades submergides que arriben a superar els 3000 m d'altitud; normalment, presenten un solc central anomenat rift per on surt magma procedent de l'astenosfera i que es diposita als dos costat, creant més sòl oceànic. Els cims més elevats sobresurten de les aigües i formen illes. Les dorsals oceàniques del món estan connectades i formen un sol sistema de crestes que recorren tots els oceans de la Terra, fent de les dorsals oceàniques la serralada més llarga de la Terra. Les dorsals continuades formen de 65000 km de llargada i la totalitat de les dorsals formen un sistema de 80000 km. Una falla transformant o límit transformant és la vora del desplaçament lateral d'una placa tectònica respecte a una altra. La seva presència és notable gràcies a les discontinuïtats del terreny. Aquest tipus de falles connecten les dorsals oceàniques o simplement acomoden el desplaçament entre plaques continentals que es mouen en sentit horitzontal.